Cíborg

Neil Harbisson

Un cíborg, es pot definir com organisme cibernètic, que seria  una criatura composta d'elements orgànics i dispositius cibernètics generalment amb la intenció de millorar les capacitats de la part orgànica mitjançant l'ús de tecnologia.

D'acord amb algunes definicions del terme, la connexió física i metafísica de la humanitat amb la tecnologia, ja ha començat a influir en l'evolució futura de l'ésser humà, en començar a convertir-nos en ciborgs. El terme se sol utilitzar erròniament en nombrosos escrits al confondre-ho amb robot del tipus androide El concepte de l'híbrid home-màquina va ser i és generalitzat en la ciència ficció abans que passés la Segona Guerra Mundial.

Una persona a qui se li hagi implantat un marcapassos podria considerar-se un cíborg, ja que seria incapaç de sobreviure sense aquest component mecànic. Altres tecnologies mèdiques, com l'implant coclear, que permet que un sord senti a través d'un micròfon extern connectat al seu nervi auditiu, també fan que els seus usuaris adquireixin accés a un sentit gràcies a la tecnologia, aproximant la seva experiència a la d'un cíborg.

Avui, hem vist una entrevista a un home anomenat Neil Harbisson, que es podria considerar el primer cíborg, i es tracta de un home que va néixer sense visió dels colors, i nomis pot veure les coses amb escala de grisos. L'antena, co-creada per ell mateix, li permet percebre colors visibles i invisibles com els infraroigs i els ultraviolats així com rebre imatges, vídeos, música o trucades telefòniques directament al seu cap des d'aparells externs com ara mòbils o satèl·lits. El que fa aquest aparell, es assignar a cada color una nota musical, i com l'aparell esta conectat directament al cervell, ell va rebent les notes musicals dins el seu cervell, i així, amb anys de practica, ja es una cosa  normal per ell, es a dir, ja esta acostumat.

La vida amb aquest aparell al principi no li era del tot fàcil, ja que no podia entrar segons a on, perquè es pensaven que era un micro o una càmera, segurament per el carrer el miraven malament i se'n reien de ell, i també devia ser difícil per ell començar a assimilar quina nota es cada color, i distingir be les notes, ja que si no tens molta practica en la música, es una cosa difícil per tothom. A dia de avui, en el seu carnet de identitat ja surt a la imatge amb aquest aparell, i de aquesta manera es com si formes part del seu cos, i ningú li pot dir que se'l llevi.

Ell ja fa 6 anys que du aquest aparell, esta clar que no sempre ha estat el mateix aparell, i ha anat millorant molt, i seguirà millorant. Com ell deia a la entrevista, que ja fins hi tot estan creant un xip que es posarà al cap i ja no tendra que dur aquella antena penjant. Aquest aparell, es pot considerar un gran avanç. fins i tot es podria considerar una evolució ja que de aquesta manera tenim més visió dels colors.

Una cosa que també es molt interessant, es que per exemple de un paisatge, de una fotografia, o de una obra de art, ell al seu cap ho sent com una melodia, i pot ser una cosa molt emocionant. I esta clar que també pot ser al contrari: que des de una cançó, ell pot fer una obra de art. De fet, ell ha fet una exposició de art on tot son cuadres trets de famoses melodies clàssiques.